> tornar a la portada
Sortir de pobres
He llegit, com sempre, els comentaris dels lectors. Hi ha un tema que tocaré tant bon punt en tingui la informació completa. Em refereixo a la notícia que va sortir a l'AVUI anunciant que Catalunya ocupava el cinquè lloc del rànquing en renda disponible de la UE. No em sembla que la informació quadri amb les de la UE (Eurostat). A més, no hi vaig veure, per exemple, Luxemburg, el país amb la renda per càpita més alta del món, etc. Però bé, opinarem amb dades pròximament.
Avui volia fer referència a una notícia que va saltar abans d'ahir relativa al treball irregular (infants empleats i adults treballant fins a 15 hores diàries) que algunes empreses duen a terme per al Comitè Organitzador dels Jocs de Beijing 2008. Sobre aquest tema, que té difícil solució, només volia fer dues reflexions.
La primera fa referència a la mala memòria que tenim els occidentals. Al segle XIX, a l'Anglaterra de l'època treballaven nens i adults en condicions gens edificants. França ho va practicar el primer terç del segle XX i, a Espanya, fins als anys 80, es va practicar la pluri-ocupació de forma habitual. Jo mateix recordo que un amic de col·legi treballava (quan sortia de classes) al bar del seu pare. No hi "ajudava" simplement. Hi treballava. I dissabtes i diumenges. Amb això vull dir que la nostra economia, els nivells de riquesa que hem aconseguit, no s'ha construït sota la regularitat i legalitat internacional que tocava en aquell moment. Els treballadors catalans de la indústria patien inseguretat, treballaven 12 i 15 hores, no podien protestar (estàvem sota una dictadura), i moltes fabricacions es feien copiant els productes sense pagar patents (així van esclatar casos coms els de JR, fabricant tèxtil, o el mateix MATESA). Aquesta és una primera reflexió: la manca de memòria que, per cert, també posem en pràctica quan oblidem que, fins als anys 80, ens vam dedicar a exportar atur (sota la forma d'emigració) a altres països de la UE. Quan un país vol sortir de la pobresa, ho fa com pot. Sovint de forma irregular i no massa ortodoxa. Però sempre ha estat així.
La segona reflexió ve arran de la pobresa al món. Fa temps que es va decidir mesurar la pobresa en base a xifres homologables. Ho dic perquè sovint es parla de la pobresa de manera frívola. Si es mesura com a el percentatge que viu sota una determinada quantitat percentual de la renda per càpita d'un país, podem tenir problemes. Per exemple, si diem que són pobres aquells que viuen per sota del 50% de la renda promig d'un país, podem trobar-nos que, en variar la població i/o la renda per càpita, el nombre absolut de pobres pugi o baixi. Aquest mètode dóna paradoxes com que un habitant de Camerun que guanyi el 100% a l'equivalent de la renda per càpita del seu país (880$) no sigui considerat pobre, mentre que un espanyol que guanyi el 30% de la renda promig (7.650$) sí se'l consideri pobre. Per això, quan sentin a dir que el nombre de pobres a Estats Units ha augmentat, etc., sàpiguen que la informació està degudament manipulada (com ve sent habitual) en el sentit que els explico.
Per a corregir aquest problema, es va decidir mesurar la pobresa del món amb el concepte "persones que viuen amb menys d'un dòlar al dia" (degudament ponderat i traient-hi la inflació, etc.). Si agafem aquesta xifra, tenim que la pobresa al món va disminuint. El 1990 el 29% de la població estava en aquestes condicions de pobresa. L'any 2004 s'havia reduït al 18% (986 milions de persones). Què ho ha fet? Ningú veu que, malgrat els problemes crònics que té, l'Àfrica està creixent molt econòmicament, per exemple. Però, sobretot, hi ha 2.300 milions de persones que estan lluitant decididament per a sortir de la pobresa: els xinesos i els indis. Estem parlant d'una tercera part del món. Això no és important?
Personalment, crec que hi ha un estat d'opinió creat pel progressisme clàssic que intenta no només amagar aquests fets positius, sinó, a més a més, destacar-ne tots els aspectes negatius. I tot perquè aquesta gent està abandonant la misèria utilitzant les eines del capitalisme. La notícia de la Xina n'és un exemple. Compte, però. Defenso jo l'explotació dels infants i treballadors? No. Simplement defenso el dret (que van practicar tots els nostres pares i avis) a sortir de la pobresa. I aquest dret el poso per davant de tot, perquè tinc memòria.
Entenc que a determinats col·lectius els senti com a una puntada de peu al ventre que tanta gent surti de la misèria sense fer servir les consignes del Ché Guevara. Però de la història cal aprendre'n. Com també cal aprendre que no sempre serem els únics rics del món, ni podrem anar donant lliçons de comportament laboral practicant la pròpia amnèsia, etc. Ara, com que aquest progressisme del què els parlo té el seu laboratori d'assajos a Llatinoamèrica i allí els fan cas, tenen conills d'índies per a estona. I molt em temo que això és el que pretenen.
Xavier Roig
locals
En Carod encara no és bon minyó
5 comentaris
Fast food parlamentari
Deliris independentistes
La veritat política
Gràcies camarada Putin!
Perd pistonada mediàtica
També fa bromes sobre Montilla
Sense repressàlies al Parlament
Aconsegueix que Puig li faci costat
La inversió de l'Estat puja i baixa
'Depressió postelectoral"
Rectifica amb les ADF
Tots els càrrecs de Portabella
Aposta per pactar amb CIU i ICV
La Caixa confirma la dimissió de Fornesa
430 lectures
L'honestedat dels metges
Portabella i els "Centaures pro-Europa"
El que no farà el PP
Tipus d'interès i economia del coneixement
Difícil ho té Zapatero
Aforisme del dia
