> tornar a la portada

Jaume Martínez, una vida per Catalunya

Es veu que Josep Comellas, ex-alcalde de Santa Coloma de Cervelló, té problemes amb la justícia (espanyola). Resulta que quan era alcalde l’ajuntament va acordar dedicar un carrer del municipi a Jaume Martínez Vendrell, fill il·lustre de Santa Coloma. Tinc entès que el carrer, de fet el Passatge Jaume Martínez Vendrell, és on hi ha la casa natal del personatge en qüestió.

D’entrada, tota la meva simpatia per Josep Comellas, el ciutadà (català) a qui el jutge (espanyol) demana responsabilitats. Al meu poble, Matadepera, ja sabem què és que la justícia (espanyola) busqui les pessigolles a l’alcalde. Molta sort, senyor Comellas, gràcies per ser valent en un país de covards i esperem que tot plegat no sigui res.

En un país tirant a normalet, el patriota Jaume Martínez i Vendrell, militant de Nosaltres Sols!, Estat Català i el FNC, no tindria cap carrer al poble d’on era fill. Hi tindria una plaça amb monument. És més, segurament hi hauria algun premi, beca, certamen o fundació que duria el seu nom, com passa amb Bolívar, Menahem Begin o Daoíz i Velarde, als seus respectius països. Però ja se sap que el record dels herois derrotats tendeix a esvanir-se en el silenci que teixeixen, a quatre mans, vencedors i col·laboracionistes.

Bona part de l’actual classe dirigent d’aquest país encara frisa per glorificar l’antifranquisme guai. Són aquells personatges que Ramon Barnils tenia en tan alta estimació i que van passar de l’oposició light a liderar el nou règim, gairebé d’un dia per l’altre. No només se’ls perdona tot, inclosos els pecats maoistes de joventut i les defenses abrandades del camarada Ceaucescu. Fins i tot se’ls homenatja públicament o se’ls promet una jubilació tranquil·la al Senat (espanyol), com han fet amb Manuel Fraga, destacat ministre de Franco.

Diguem-ho ben clar i ben fort: el franquisme ens tenia agafats pel coll i la monarquia borbònica ens té agafats per allò que no sona. Cal recordar que, ni aleshores ni ara, la tortura policial no era precisament un fet anecdòtic? Ho acaba de proclamar Amnistia Internacional. Deu ser veritat, oi?

Les coses, doncs, no han canviat tant com ens volen fer creure i si Martínez Vendrell avui encara fos viu en seria el millor testimoni: perseguit, represaliat, detingut, condemnat, empresonat, exiliat i torturat per l’estat espanyol, durant el franquisme i durant aquesta democràcia de paper de fumar. El millor homenatge, la victòria.

Francesc Mortés

Membre de Reagrupament.Cat

514 lectures16 comentaris