> tornar a la portada

Escàndol periodístic

Cada vegada més, la política partidista s’infiltra en el periodisme. Cada vegada més, per tant, el periodisme està contaminat de partidisme polític. I continuem dient, de totes maneres, que estem en democràcia. S’han de denunciar dos fets greus que estan soscavant i adulterant la llibertat d’informació i d’expressió en el nostre país. Llibertat essencial per tal que existeixi una vertadera democràcia.
 
El primer és el descarat partidisme polític de no pocs periodistes, que més que professionals del seu ofici actuen com a portaveus –convençuts o servils- d’ideologies o d’interessos de partits concrets. A ràdios, televisions i periòdics. A tertúlies, seccions d’opinió i fins i tot en llocs directius constatem, amb escandalosa freqüència, la presència de professionals que es comporten com a polítics. I també de polítics que intervenen sota la disfressa de periodistes.
 
El segon fet greu és la politització partidista dels organismes que teòricament haurien de vetllar per la transparència i l’ètica professional dels mitjans de comunicació privats i per l’ètica, independència, neutralitat i pluralitat dels mitjans públics. No passa així, tot i les solemnes proclames de molts polítics, del govern i de l’oposició, a favor del respecte a la llibertat d’informació i d’expressió. Són pures falsedats que haurien de ser denunciades amb contundència pels col·legis i associacions de periodistes –si és que encara no estan contaminades pel mateix virus partidista- així com per les facultats universitàries de comunicació –si és que estan salvades de l’anomenat virus.
 
Estem vivint un esdeveniment vergonyós en el camp dels mitjans audiovisuals de Catalunya, que constitueix un exemple d’allò que denunciem.
 
En motiu del nomenament del Consell de Govern de la Corporació catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) veiem que aquest s’està fent impunement en base a “quotes de partit”, tal com denuncia i lamenta el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC). En el seu interessant (i contradictori) informe preceptiu sobre la llista que se li ha proposat, el CAC afirma que no s’adequa als “criteris d’independència i professionalitat” que demana l’esperit de la llei promoguda pel conseller Tresserras.
La llista proposada, afegeix el CAC, fruit de transaccions entre els partits, respon a “oportunitat i estratègia polítiques” contràries a l’esperit del legislador. “Els criteris de capacitat i idoneïtat professional –afegeix- no han estat els que han fonamentat de manera decisiva la selecció en el procediment seguit per tal de consensuar la llista de persones candidates”. Però, tot i així, incomprensiblement el CAC ha aprovat la citada llista.
 
Incomprensiblement? Seria més apropiat dir absurdament, perquè cau en una flagrant contradicció. Contradicció inadmissible, però perfectament “comprensible”.
 
Perquè resulta que el mateix CAC respon en el seu origen al mateix vici de politització partidista. Els seus membres i el seu president (al marge de la seva vàlua personal) han estat també objecte de negociació i proposta dels diversos partits. O sigui, que la denúncia (que s’ha d’agrair) que el CAC fa ara de la llista per la Corporació dels mitjans audiovisuals públics catalans, es pot aplicar gairebé igual al mateix CAC. Això explica clarament que, a pesar de tot hagi aprovat l’anomenada proposta que considera viciada i contrària a l’esperit de la llei Tresserras,
 
Estem, doncs, davant d’uns mitjans audiovisuals Catalans que continuaran polititzats partidistament, tant o més que fins ara. A no ser que, davant d’aquesta gravíssima denúncia del CAC i les valents protestes dels professionals dels citats mitjans de comunicació, les persones proposades renunciïn en ple per un mínim de dignitat. O que l’intel·ligent i honest conseller Joan Manuel Tresserras, per coherència i honor, presenti la dimissió.
 
Periodista i exdirector del Centre d’Investigació de la Comunicació.
 

Wifredo Espina

1267 lectures24 comentaris